[*Avís per navegants; això és un refregit d'un text presentat a classe de Cultura Periodística Contemporània. Disculpeu les molèsties.]
“S’han vessat masses llàgrimes i massa sang. Tots nosaltres tenim la responsabilitat de treballar pel dia que les mares dels israelians i palestins puguin veure als seus fills crèixer sense por”. Aquestes paraules són part del discurs que Barack Obama va realitzar el passat 4 de juny a la Universitat del Caire. La visita formava part de la gira que va portar al president nord-americà per diversos països d’Europa i de l’Orient Mitjà. Una gira que tenia per objectiu establir les bases de les noves relacions entre Estats Units, i de retruc la resta de països occidentals, i el món musulmà. Aquest discurs es pot interpretar com un punt àlgid de la visita, ja que en ell hi desgrana els motius de les tensions, però també planteja una nova mentalitat per tal de fer-hi front.
Obama es va referir als errors comesos en anteriors Administracions. El pitjor , i el que entre tots vam deixar cometre, va ser la justificació de la intervenció militar a Afganistan. Els tràgics atemptats de l’11S van donar als EUA la raó per començar la seva “guerra contra el terror” (com si una guerra per si sola no fos prou terrorífica…). I això els dóna ales per iniciar indiscriminadament una ofensiva contra Iraq. Sobre aquest penós episodi de la recent història americana, Obama també s’hi refereix al reconèixer-ho com una invasió voluntària.
Sobre paper d’EUA a la zona, Obama també en va parlar, i va ser ambigu, encara que sincer, a l’hora de definir la intervenció del seu país a la zona; va negar la possibilitat que una nació impossi a una altra qualsevol sistema de govern, però sí que es va comprometre a garantir que els govern reflexin la voluntat dels pobles. Això, no obstant, ja és per si sol un canvi d’actitud respecte anteriors reflexions fetes per altres presidents nord-americans, que es consideraven legitimats per implementar un règim democràtic arreu.
Ha passat un mes des d’aquest discurs, i com el mateix Obama considera, s’ha de passar de les paraules als fets, sense presses, però també sense pauses. Ara que tots els ulls estan posats a Iran, haurem de veure quin paper juga EUA en aquest canvi de rumb a l’Orient Mijà que ells mateixos han dissenyat.
I llavors va aparèixer ell. Incrèduls nosaltres, que crèiem que estava massa ocupat en les seves àrdues tasques literàries o fent abdominals. Doncs no! L’Home (en majúscula, òbviament) ha tornat.
Jose Maria Aznar va tornar al panorama mediàtic quan dimecres passat va afirmar, ni corto ni perezoso, que, amb ell al front del govern espanyol, els catalans havíem viscut el major periode de progres social, econòmic i laboral des de la implantació de la democràcia. Abans de res, dir que feia bé l’amic JoseMari en emmarcar la seva etapa dins del periode democràtic (alguns incrèduls com un servidor es nega a creure-ho).
L’endemà al matí, Jordi Basté a El Món a Rac1 preguntava als seus oients si amb Aznar es vivia millor que amb Zapatero. No recordo ben bé quin percentatge, però el nostre protagonista va arrasar amb un 60% (més o menys) dels vots. (…) [Deixo uns segons perquè reflexioneu] (…). Doncs no sé de què us estranyeu! Si se m’apura, jo també m’afageixo a aquest grup.
M’explicaré (abans que us penseu coses que no són…). No crec, sincerament, que amb Aznar es visqués millor, però és que la pregunta té trampa i indueix a un esbiaix notable. Estem comparant dos governs; un (el del PP) totalment descontextualitzat econòmicament, i l’altre (l’actual del PSOE) que el tenim molt en compte a l’hora a l’hora d’emetre una valoració.
L’altre aspecte és que potser “més val boig conegut, que sabi per conèixer”. El govern popular va acabar com el rosari de l’Aurora. Ho sabem, i en som concients. Però, no sé perquè, que ens ensumem que això acabarà pitjor…
Així doncs, reformularé la pregunta d’en Basté, i m’atreveixo a afirmar que el que la gent creu realment és que contra Aznar es vivia millor. Un lleu matís sintàctic, que no treu que el bo d’en JoseMari es podria haver quedat a Valladolid…
L’actualitat futbolística estiuenca és avorrida, reconeixe’m-ho. Sense lliga, els diaris se les empesquen totes per omplir diaris, sovint fins i tot amb notícies que no són tals, sinó rumors… Fins que arriba una notícia que fa saltar la banca, com la d’ahir. Després d’un any sencer d’especulacions, Cristiano Ronaldo fitxarà pel Reial Madrid. Visca, bravo, visca… suposo, ja que la xifra de l’operació és el que realment crida l’atenció; 94 milions d’euros! Ahí es nada! I això només és el traspàs, ja que el sou que cobrarà aquest individu estarà al voltant dels 10 milions d’euros l’any! Cada vegada tinc més clar que m’he equivocat de feina…
Deixant de banda aquesta afirmació de resentiment que molts compartireu, se m’han ocorregut tres reflexions i una pregunta sobre el cas;
1- Aquest fitxatge el podríem englobar a la categoria c) de la següent classificació;
a) Fitxar jugadors dolents, a preus assequibles, normal. b) Fitxar jugadors bons, a preus assequibles, difícil. c) Fitxar jugadors bons a preus desorbitats, és fàcil. d) I fitxar jugadors dolents, a preus desorbitats… això és el que feia Gaspar.
2- Em fa molta gràcia la particular “guerra de mitjans” dels diaris esportius. Mentre a Madrid encara es fan “palles mentals” pel fitxatge, a Barcelona s’escandalitzen per l’exessiu preu. Rera aquest llençament d’improperis, s’hi amaga una doble moral bastant hipòcrita; què hagués passat si el jugador l’hagués fitxat el Barça pels mateixos calès? Que ambdues redaccions es podrien canviar els respectius titulars i, au!, corre no t’agafin.
3- Els diaris generalistes, no obstant, fent gala de la seva vocació pedagògica, van posar a treballar ahir al migdia als seus infografistes perquè ens il·lustressin sobre què són 94 milions d’euros. Ara, gràcies a “La Vanguardia“, ja sabem que equival a 900 pisos de 80 m2 de protecció oficial (o 916 de 100 m2, segons “El Periodico“). No crec, però, que valgui la pena donar-li la informació tant mastegada al lector. TV3, en canvi, van fer ús de la distribució de continguts, col·locant una notícia d’una família que corre el risc de desnonament darrera de la de Cristiano Ronaldo. Em sembla una bona manera per ensenyar realment el que són (o el que no són) 94 milions d’euros.
Però, sobretot sobretot, una pregunta encara em ronda des del fitxatge de CR9, o CR7, o CR69… ¿Per què no em preocupa gens com a culer el fitxatge del portugués pel Reial Madrid?
Vagi per davant que inicialment (i d’això ja en fa unes setmanes) no tenia la intenció de parlar sobre la polèmica de les despeses dels diputats anglesos. El Daily Telegraph va destapar que “aquests nobles treballadors públics i al servei de la ciutadania” (que sempre sona millor que “aquells xupòpters pressumiblement corruptes”) haurien abusat del seu càrrec polític i haurien engreixat els seus comptes de les despeses. L’escàndol (pel que es veu, al Regne Unit tampoc està ben vist això de ficar la mà al calaix) va ser majúscul i va esquitxar fins i tot a membres del govern com el mateix Gordon Brown.
Per què no en vaig parlar en el seu degut moment? Probablement per falta de ganes, però, per mantenir una línia editorial coherent, va ser perquè tampoc ho trobava noticiable. Sempre s’ha fet i sempre es farà això de que els polítics siguin uns màfies (pregunteu-li a en Camps sinó). Vaig estar a punt de fer una entrada quan va dimitir el president de la cambra dels comuns, però al final no vaig caure en la tentació. Fer un símil entre Bono i Michael Martin era massa complicat, bàsicament perquè Bono, en comptes de dimitir, s’hauria posat una medalla.
Però ara.. ara sembla que m’ho han posat fàcil-fàcil (Pérez de Rozas dixit). Ahir va dimitir la ministra d’Interior britànica Jacqui Smith. Demà divendres es farà efectiva la dimissió, quan Brown aprofiti per reajustar el seu govern. El motiu, obviament, és que Smith és víctima de l’escàndol de les despeses. M’agrada especialment la paraula “víctima” perquè és el que millor defineix la situació d’Smith, doncs pel que es veu va ser molt criticada perquè el seu marit va llogar dues pel·lícules pornogràfiques que va pagar utilitzant les dietes parlamentaries.
Estareu amb mi que el tema té tela! Com diríem a casa “cornut i pagar el veure”. I és que en el fons jo l’aplanyo a aquesta bona dona. Ja ha de ser prou desagradable que tot el país sàpiga que el teu marit lloga pel·lícules porno, com perquè a sobre sigui ella l’encarregada de pagar l’ànec… Cert és que Smith va donar explicacions, dient que la despesa de les pel·lícules es va incloure per error a la factura dels serveis d’internet. El que també diem a casa és que “no hi ha més cec que el que no hi vol veure”…
El rebuig dels ciutadans davant l’escandol de les despeses pot arribar aquest mateix cap de setmana amb les eleccions europees i locals del Regne Unit. De fet, em sembla que això els anirà bé i tot als britànics, ja que són tant anti-europeistes que no se m’acut una millor manera per tal d’ignorar les eleccions al Parlament Europeu. Tot, talment, com els capítols de “Yes, Minister”.
En l‘entrada anterior comentava sobre l’estrategia publicitaria dels partits polítics en les eleccions europees que es celebran d’aquí poc menys d’una setmana. Retorno al tema de la campanya electoral (i espero finiquitar-lo…) per parlar de com els mitjans informatius públics catalans estan sotmesos a l’hora d’informar sobre l’agenda pública dels partits polítics amb els anomenats ‘blocs electorals’.
Televisió de Catalunya i Catalunya Radio porten uns quants anys en contra de la mesura de la Junta Electoral Central d’establir les quotes de temps per a cada partit basant-se en la seva representació parlamentaria. D’aquesta manera el criteri per realitzar les cròniques informatives és polític i no periodístic. Així, els principals mitjans públics de ràdio i televisió de Catalunya han tornat a decidir no firmar les peces informatives per considerar-ho una falta per l’ofici.
Aquest cop, però, els professionals de Catalunya Radio han decidit afegir el temps concrets que els obliguen a configurar les informacions després de les peces. Escolteu una mostra de l’últim butlletí informatiu d’aquest matí.
Em sembla que en temps d’estabilitat política, recolzar els blocs electorals és una falta de confiança i de respecte pels mitjans de comunicació d’aquest país. Els que ho defensen creuen que així es garanteix la pluralitat i que d’aquesta manera es dóna una oportuniat als mitjans que normalment no sortirien als mitjans de comunicació. Precisament, al meu entendre, la mesura aconsegueix el contrari, ja que només transforma a les televisions i a les ràdios en eines propagandístiques i al servei dels partits, perquè està condicionada i encotillada a oferior tant si com no informació dels partits. És un exercici de maduresa democràtica deixar que els mitjans actuin sota criteris únicament periodístics i deixar-los fer la seva feina amb llibertat.
Diumenge que ve se celebren les esperadíssimes eleccions europees. Si home, ja sabeu… rock’n'roll de la política, penya!! (…) Val, potser ho exagero una micona de res… però és que sinó se li fica una mica de salsa, això és molt avorrit.
I això mateix devien pensar els encarregats de marketing o algun que altre politòleg inspirat amb aires Lluis Bassat, quan van dissenyar les diferents propagandes electorals dels diferents partits polítics. El “puedo prometer i prometeo” ha passat a millor vida (o, més aviat, s’ha traslladat al Congrés dels Diputats) i ara els anuncis electorals són un recull de retrets sense gaire imaginació.
Així, els socialistes han resucitat “el espiritu Doberman” de fa 13 anys i han decidit novament per una estratègia publicitària agressiva, basada en el descrèdit i en la confrontació política, en comptes de proposar alternatives. Cal recordar que al 1996, el vídeo del Doberman no els va donar gaires bons resultats, doncs al cap i a la fi van acabar perdent les eleccions. En fi, que de tota la parafernàlia propagandística en destaco aquest vídeo;
Tot i que els populars tampoc s’han quedat curts. Mireu el que han fet els cadells de Nuevas Generaciones;
Em dóna la sensació que tant els uns com els altres escullen per la via fàcil de publicitar-se, buscant la immediata repercussió mediàtica. No em sembla la millor estratègia. No per falta de raó d’uns o d’altres (en el fons, la demagògia amaga certa veritat) sinó perquè si els partits acaben optant per això és perquè no tenen res més per oferir. I després s’estranyen que hi hagi abstenció…
Divendres vaig perdre el tren de Figueres a Barcelona. (…) Bé, perdó, el meu subconscient m’obliga a corregir aquesta afirmació; no el vaig perdre, m’el vaig deixar escapar (talment com si fos un orgullós borratxo que creu que ell no cau, sinó que es tira…). Per ser més concrets, em vaig deixar la cartera a casa, i ja sabeu com en són de tiquismiquis aquests de Renfe; no money, no ticket, baby (maleït esperit capitalista, has acabat amb la vida pirata!!). Per tant, vaig haver de tornar a casa. Fatal conseqüència; el següent, i últim tren, era un regional. Visca, bravo, visca!
Sí, d’acord. Sé que va ser culpa meva perdre el tren. Us asseguro que me’n vaig penedir durant les més de dos hores en les que vaig haver d’estar assegut en un seient quadriculat que fa la meitat del meu cul. Va ser llavors, tot assumint la meva part de culpa i deprimit a bord del regional (que no us enganyin, un regional mai és fenomenal…), que em vaig adonar definitivament que el servei de Renfe és una autèntica defecació humana.
I et preguntaràs, oh àvid lector/a del “Volta i volta”; per què aquest intrèpid blogger, que tant ben acostumats us té i que us porta tant el dia, us revela tot això un cop ja han passat tres dies de l’incident? Precisament perquè l’escatològic estat de Renfe no és notícia, del que us parlaré tot seguit, sí.
Llegia al Vilaweb que avui començava una campanya dels usuaris de la línia Barcelona-Portbou per mostrar el seu malestar amb el deficitari servei de Renfe. Amb les obres del TGV a Barcelona, Renfe ha retrassat 20 minuts la durada d’aquesta línia, però els molt pocavergonyes han pujat el preu del bitllet. Després d’algunes reunions poc fructíferes la setmana passada, es va decidir iniciar aquesta campanya, en la que la Plataforma d’Usuaris de Renfe ha repartit mocadors i adhesius amb el dibuix d’una tortuga.
Els mocadors que van repartir per protestar pel servei de la línia (foto; ACN)
D’acord, potser la mesura no és gaire demolidora, però és quelcom destacable. Per fi els usuaris tenim una manera visible (i organitzada) de manifestar-nos. I de raons en tenim. Deixant a banda la prescindible anècdota del principi, són masses els casos en que hom ha de fer el trajecte dret o assentat al costat del lavabo. O parar el mig de ves a saber quin punt de la geografia catalana perquè el tren ha patit algun “imprevist”. [Nota de l'autor; quan facis un viatge amb Renfe i sentís una veueta gravada d'una senyoreta avisant d'un "imprevist", pateix. Però quan aquesta veueta no estigui gravada i sigui del conductor... tremola.]
La campanya no només ha de posar de manifest el malestar del usuaris, sinó també ha de servir per plantejar que hi ha problemes ferroviaris més enllà dels Rodalies. Renfe no funciona, però no funciona per ningú.
O potser es que mai ha marxat. El cas que ens ocupa, no obstant, no té res a veure amb el setè art. Però és que el dissabte em vaig enrecordar instintivament de Hitchcock al veure la portada de ‘La Vanguardia’. No sé que va ser més preocupant; si la facilitat que té el diari per escandalitzar el personal o pel desaprofitament de la portada… En fi, anem per pams.
Crisis i gavines assassines... algú ha dit por?
Si fa uns mesos ‘La Vanguardia’ va iniciar una campanya de denúncia de la degradació de les Rambles de Barcelona per culpa de les prostitutes que hi exercien (no seria més denunciable denunciar el proxenetisme?), ara li ha tocat el torn a les gavines. No estaríem parlant d’un col·lectiu que em faci gaire pena (coincideixo amb una amiga que va definir els coloms i les gavines com “rates amb ales”), però em sembla que aquesta vegada s’han passat tres pobles i alguna que altra comunitat autònoma. L’article, dos pàgines a la sección del Vivir (que hauria de reconsiderar canviar el seu nom per “Calaix de sastre”), ens deixa frases que quedaran per la posteritat: “Un ave arrebató el bocadillo a un niño en el patio y ahora deben almorzar en el aula”.
No n’hi ha per tant, no fotem! No em refereixo a l’actitud dels afectats, perquè reconeixem-ho; que un “bijarraco” et burli l’esmorzar, toca els nassos i, si ets jovenell, espanta (encara recordo quan un elefant em va fotre l’ampolla d’aigua i l’entrepà de xocolata una vegada que vam anar al circ amb ma mare…). Tothom és lliure de pendre les mesures que creu convenient per rasguardar-se dels seus temors, però li pertoca a un mitjà donar-li o no credibilitat. Llavors, senyors de ‘La Vanguardia,’ calia aquest tractament (des)informatiu totalment gratuït? Parafrasejant a Maragall; vostès tenen un problema, i aquest problema es diu “alarma social”. Ale, ja ho he dit!
Tot i que tímidament ja ho vaig tractar en l’entrada anterior, avui em tornaré a referir a una de les promeses que ZP va fer en els passat debat de política general (faig bé en contextualitzar les promeses d’aquest home, perquè si no ens perdem). En el punt àlgid del seu discur (o no, jo que sé), Zapatero va assegurar que l’any que ve els alumnes de cinquè de primaria comptarien amb un ordinador personal “amb el que cada alumne podrà continuar treballant, fent els deures, a casa”.
Llavors, preguntes. Primera; què passa amb la generació del 1998 (els nens que ara fan cinquè de primària)?? Pobrots! Quan Zapatero perdi les eleccions de 2020 per la falta de vot juvenil, que no s’extranyi que els nanos del 98 no li donin el seu suport! Segona; segur? Segur que els ordinadors serviran per fer deures? Deixeu-me que ho posi en dubte.
Aquesta segona pregunta em genera intrínsicament un tercer dubte intel·lectualment més currat (com sempre, el millor pel final). De què els servirà als nanos una ‘machine’ com aquesta si no li’n saben treure profit? El problema potser radica en el professorat i/o la política educativa actual, i no tant en els alumnes i/o les computadores. En aquest senti, doncs, em semblen correctes les advertències del conseller Maragall, i coincideixo amb l’opinió de molts bloggers (ull, que el debat a la xarxa és molt interessant!) com Manuel Area o Jordi Adell. La mesura ha d’anar acompanyada d’una formació “tecnològica” del professorat i d’una política de reformuli la necessitat de continuar ensenyar apostant per la cultura del llibre de text (no serveix de res un ordinador si es continua ensenyant en base a un llibre…). Sinó, farem salat i la proposta restarà al calaix de les mesures populistes de Zapatero.
Són les 4.26 del diumenge 17 de maig del 2009. Torno de Plaça Catalunya. El desplegament policial per la celebració de la lliga blaugrana ha estat brutal. Hi havia més llumetes que un puticlub i més putes que a la carretera de la Jonquera.
D’acord, potser la mesura no és gaire demolidora, però és quelcom destacable. Per fi els usuaris tenim una manera visible (i organitzada) de manifestar-nos. I de raons en tenim. Deixant a banda la prescindible anècdota del principi, són masses els casos en que hom ha de fer el trajecte dret o assentat al costat del lavabo. O parar el mig de ves a saber quin punt de la geografia catalana perquè el tren ha patit algun “imprevist”. [Nota de l'autor; quan facis un viatge amb Renfe i sentís una veueta gravada d'una senyoreta avisant d'un "imprevist", pateix. Però quan aquesta veueta no estigui gravada i sigui del conductor... tremola.]
