Vagi per davant que inicialment (i d’això ja en fa unes setmanes) no tenia la intenció de parlar sobre la polèmica de les despeses dels diputats anglesos. El Daily Telegraph va destapar que “aquests nobles treballadors públics i al servei de la ciutadania” (que sempre sona millor que “aquells xupòpters pressumiblement corruptes”) haurien abusat del seu càrrec polític i haurien engreixat els seus comptes de les despeses. L’escàndol (pel que es veu, al Regne Unit tampoc està ben vist això de ficar la mà al calaix) va ser majúscul i va esquitxar fins i tot a membres del govern com el mateix Gordon Brown.
Per què no en vaig parlar en el seu degut moment? Probablement per falta de ganes, però, per mantenir una línia editorial coherent, va ser perquè tampoc ho trobava noticiable. Sempre s’ha fet i sempre es farà això de que els polítics siguin uns màfies (pregunteu-li a en Camps sinó). Vaig estar a punt de fer una entrada quan va dimitir el president de la cambra dels comuns, però al final no vaig caure en la tentació. Fer un símil entre Bono i Michael Martin era massa complicat, bàsicament perquè Bono, en comptes de dimitir, s’hauria posat una medalla.
Però ara.. ara sembla que m’ho han posat fàcil-fàcil (Pérez de Rozas dixit). Ahir va dimitir la ministra d’Interior britànica Jacqui Smith. Demà divendres es farà efectiva la dimissió, quan Brown aprofiti per reajustar el seu govern. El motiu, obviament, és que Smith és víctima de l’escàndol de les despeses. M’agrada especialment la paraula “víctima” perquè és el que millor defineix la situació d’Smith, doncs pel que es veu va ser molt criticada perquè el seu marit va llogar dues pel·lícules pornogràfiques que va pagar utilitzant les dietes parlamentaries.
Estareu amb mi que el tema té tela! Com diríem a casa “cornut i pagar el veure”. I és que en el fons jo l’aplanyo a aquesta bona dona. Ja ha de ser prou desagradable que tot el país sàpiga que el teu marit lloga pel·lícules porno, com perquè a sobre sigui ella l’encarregada de pagar l’ànec… Cert és que Smith va donar explicacions, dient que la despesa de les pel·lícules es va incloure per error a la factura dels serveis d’internet. El que també diem a casa és que “no hi ha més cec que el que no hi vol veure”…
El rebuig dels ciutadans davant l’escandol de les despeses pot arribar aquest mateix cap de setmana amb les eleccions europees i locals del Regne Unit. De fet, em sembla que això els anirà bé i tot als britànics, ja que són tant anti-europeistes que no se m’acut una millor manera per tal d’ignorar les eleccions al Parlament Europeu. Tot, talment, com els capítols de “Yes, Minister”.
