#Indign@ts. [Sí. Vaig tard i a deshora. Res del que us hagueu de preocupar.] Avui fa 20 dies de l’#acampadabcn, i sembla que tot segueixi igual. O pitjor. M’explico.
El moviment del 15-M va ser espontani. Ni organitzat ni polititzat. Això el feia (dubto que el continuï fent) especial. Però s’ha desvirtuat tot plegat. Sigui pels mitjans les eleccions municipals, en #puigdimissió o el Barça (en aquest estricte ordre cronològic), l’acampada ha deixat de ser el que era. Sense saber exactament què era, encara!
Mansenlairecracia. Tot seria més fàcil. Foto: acampadabcnfoto al Flickr
El circ ha desmuntat l’#acampadabcn. La primera actuació van ser les eleccions. Comprensible i fàcilment solucionable, per altra banda. Quan els acampats van plantar les tendes a Plaça de Catalunya sabien què hi havia al cap d’una setmana. Però tot i així, no es va saber esquivar el temporal. No sé que s’esperava del 22-M. Potser menys participació. Potser més vots a partits minoritaris. Potser res, la veritat, però el dilluns següent la sensació era de desànim, i van sortir les primeres preguntes a l’aire. “Què hem de fer amb els acampats?”. Unes preguntes que els mateixos #indign@ts es feien, però ningú gosava respondre.
I amb aquestes que arriba el divendres de neteja, quan a més d’#indign@ts vam acabar estomacats. O viceversa, perquè el que va passar a la plaça va transcendir del moviment. Les plantofades dels mossos no van ser gratuïtes. Tenien un objectiu, i no precisament “netejar” la plaça. El dia després de la carregada policial tothom assenyalava a #puigdimissió, i tothom coincidia que allò només havia fet més fort el moviment. Sí, certament, però cap a quina direcció? La tarda del mateix divendres els milers d’#indignats que van tornar a omplir la plaça ja no cridaven les divertides estrofes contra ningú en particular, sinó l’avorrit i repetitiu càntic per la dimissió d’un conseller. No ens deixem enganyar. El dispositiu del matí del divendres no va ser una jugada fallida d’un conseller novell. #puigdimissió sabia molt bé que estava fent enviant als mossos a la plaça.
Així les gasten a Barcelona a l'hora de netejar. Foto: acampadabcnfoto al Flickr
Casi sense temps per reflexionar, va arribar el Barça. Beneït Barça. Que si les celebracions a Canaletes. Que si traslladem la festa a Arc de Triomf. Que si… Recordo que una noia em va comentar un dia que no volia que el Barça guanyés perquè això perjudicaria als #indign@ts. Val, cal dir que molt culé no és, però en part la reflexió tenia seny. Diplomàtic com pocs, li vaig donar la raó, però vaig puntualitzar que és en aquests tipus d’esdeveniments quan es gradua el nivell d’implicació del moviment. Penosament, vaig tenir raó.
I avui, 20 dies després la indignació està en punt mort. Sense saber què fer o dividits en la seva decisió. Uns diuen de quedar-s’hi indefinidament. Altres creuen que això ha d’acabar amb un manifest al Parlament. Sigui com sigui, la flama s’ha apagat. I no em prengueu per catastrofista. El moviment no en té culpa. Ni l’assamblea. Ni cap dels #indign@ts. A aquest punt del camí no hi hem arribat sols, sinó que ens hi hem deixat endur. Diuen que un poble es mou a base de pa i circ. Doncs bé, el pa que reclamàvem ens l’ha pres el circ que assistim.
PD: No em vull oblidar dels mitjans de comunicació. No crec en teories conspiratòries de manipulació informativa. Si el senyor Cuní no ensenya imatges de l’#acampadabcn potser és perquè no les té. Si Intereconomia es deixa entabanar per un noi que diu que fa “pudor a porro” és perquè són tant estúpids com per creure-se’l. Ningú pot negar que aquesta “manifestació” ha estat poc convencional. Potser els mitjans no hem estat a l’alçada. Qui ho ha estat?
[Com qui no vol la cosa, ha tornat "Volta i Volta". Suposo que per quedar-se. Ja fa dos anys que us devia una entrada. Us prometo que no passarà tant de temps fins la pròxima. Palabrita de niño Jesú'!]
